Tornar al “Diccionari Santapoler”
Com ja hem assenyalat, i tenint en compte la situació sociolingüística de la llengua, les intervencions en valencià dels santapolers les produïm gairebé sempre en el nivell oral i en el registre col·loquial. Aquesta circumstància fa que aquest valencià siga dialectalment diferent del nivell escrit i del registre formal que pretenen utilitzar en aquesta obra. Aquesta distància dialectal que és normal en qualsevol llengua provoca, en canvi, que molts parlants —la majoria dels quals no han estat alfabetitzat en valencià— creguen que es tracta d’una varietat diferent a la seua. En aquest cas, hem d’insistir que ens movem en la mateixa llengua, però en nivells i registres distints. Aquesta característica ocorre, com ja podem imaginar, en totes les llengües del món, però els parlants de llengües minoritzades, com els de la nostra, no en són conscients en la gran majoria d’ocasions.
Per entendre mínimament aquesta distància entre registres, exposem succintament els trets dialectals més propis d’aquesta varietat. D’aquesta manera, el lector i usuari d’aquest Diccionari podrà traure-li més profit i llegir aquesta obra en millor condicions. Per això, si bé farem una entrada de tots els mots tal com es produeixen en aquesta varietat dialectal, fins i tot els castellanismes, respectarem, però, la normativa pel que fa a la seua ortografia. A continuació, després de l’entrada del mot donem la forma estàndard si ho considerem convenient. A més, les definicions les redactarem amb la llengua normativa, encara que hem d’advertir que els exemples que hi afegim els reproduirem tal com els diuen els santapolers amb una adaptació ortogràfica a fi d’ajudar a la seua lectura i comprensió.
Dit tot això, volem, succintament, exposar els trets dialectals que podem trobar-nos en la redacció d’aquesta obra, a fi que entenguem la distància d’un registre a un altre, tal com ja hem comentat. Farem, doncs, dos apartats, el primer referit a la fonètica, on inclourem les característiques que afecten els fonemes vocals i consonàntics, i un segon apartat de dedicat a la morfosintaxi on farem referència als trets que hem considerat més rellevants.
1) Fonètics
a) Harmonia vocàlica. Aquest fenomen consisteix a realitzar la vocal final -a en una e oberta (terra [‘tɛrɛ], tela > [‘tɛlɛ], serra > [‘sɛrɛ], etc.), o en o oberta (cosa > [‘kɔzɔ], cova > [‘kɔvɔ], porta > [‘pɔrtɔ], etc.) quan aquesta –a final va precedida per una e o una o oberta, respectivament.
b) L’absència de la iod en el grup ix ja que no pronunciem el suport vocàlic de ix: caxa, pex, exir, conex, etc.
c) Les vacil·lacions vocàliques més típiques d’aquest parlar són les següents:
– a > e, en mots com devantal.
– e > a, en mots com alàstic, llaganya, taranyinya, llançol, jagant, tauladí, armozar, etc.
– u > o, en mots com jolivert, bollir, escollera, arropit, somior, roïna, etc.
– o > u, en mots com cumpare, cuscanelles, sufrir, cubrir, descubrir, ubert, descubert, etc.
– e > i, en mots com ginoll, quixal, xixanta, giner, dijú, etc.
– i > e, en mots com vedriola o melecina, depòsit, cestella, etc.
– Altres canvis els trobem en els mots tartuga, malacató, unflar, prunyó, taronja, etc.
d) Caiguda de la -d- intervocàlica en paraules com bandaes, estufonaes, caena, faldonaes, ca ‘cada’, etc.
e) Caiguda també de l’oclusiva velar –g– intervocàlica, com en aülla, juar, lletua, matalafua, etc.
f) El canvi de v > g en mots com núgol o gomitar.
g) Sonorització del fonema sord /s/ en paraules que acaben en –issió i –essió (missió [mizi’o], agressió [afrezi’o], etc.), així com en els mots acabats en –ció, com relació [relazi’o], informació, acció, prevenció, direcció, etc.
h) Pèrdua de l’alveolar en el sufix –esa en mots com riquea, bellea, pobrea, etc.
i) Assimilació del grup consonàntic sk com en moixquit, caixco, foixca, etc.
j) La despalatalització del fonema [∫] en mots com sàrcia i ciprerets.
k) Introducció en el nostre parlar del fonema velar castellà /x/ en mots com jamó, pijama, jefe, mejilló, etc.
l) Epítesi de la dental final -t en mots com prèmit, gènit, àpit, cànvit, andàmit, etc.
m) Desaparició de la –r final dels infinitius quan van acompanyats d’un pronom enclític (fer-li > fe-li, amarrar-se > amarra-se, dir-li > di-li, etc.).
n) Palatalització de la nasal /n/ en mots com nyervit, nyuc, nyigar, nyiu, nyespla, etc.
2) Morfosintàctics
a) Per influència del castellà, canviem el gènere de mots com la costum, la corrent, la llum, la sony, els postres, la senyal, etc.
b) Mantenim els plurals proparoxítons en mots com hòmens, jòvens, ràbens, màrgens, etc.
c) Quant als articles, les formes del plural, tant del masculí els com del femení les¸ les pronunciem sempre es (es hòmens i es dones).
d) Els demostratius de tres graus que utilitzem són este, eixe i aquell. Els demostratius neutres són astò, això i allò. I els locatius són aquí, ahí i allí o allà.
e) Quant als possessius, encara perviuen les formes àtones del masculí singular (mon, ton, son). Les formes el nostre i el vostre i derivades han estat substituïdes per la perífrasi de + pronom fort (el moll de mosatros o les barques de vosatros).
f) En els numerals, fem la forma castellana uno i les formes pròpies del valencià dèsset i dèneu.
g) Sobre els pronoms febles, assenyalem l’ús exclusiu de les formes plenes en quasi totes les situacions (me compre, tindre-lo, se agarra, etc.). El pronom adverbial hi ha desaparegut, excepte en l’expressió negativa no n’hi hai, i també en la duplicació no en n’hi hai ni uno.
h) Assenyalem les formes d’infinitiu acabats en –àixer i –éixer que passen a –àixtre i –éixtre, en els verbs coneixtre, naixtre, pareixtre, creixtre, perteneixtre, etc.
i) Conservem les formes medievals de l’imperfet en alguns verbs com en fer (fea, fees, feem, feeu, feen), dir (dia, dies, dia, diem dieu, dient), etc.
j) Les formes generals del passat són les perifràstiques, però encara mantenim algunes simples com fou, matà, etc.
k) Remarquem també les formes preposicionals com pa ‘per a’, paca ‘cap a’, en ‘amb’, hasta ‘fins a’ etc. A més de les locucions en si que, a ma no ve, m’issiona igual, etc. (Mas 1993).