Tornar al “Diccionari Santapoler”
El valencià que parlem els santapolers prové de la llengua utilitzada pels cristians que van repoblar aquestes terres del sud a partir de la segona meitat del segle xiii. Aquells cristians que procedien majoritàriament de comarques catalanes foren els nostres avantpassats més directes. Ells portaren una cultura, una religió, uns costums, etc. i, a més a més, una llengua, que és la que utilitzem encara bona part dels santapolers més de 750 anys després. En el projecte de conquista de les terres del sud del regne de València, el rei Jaume I s’aturà en la línia històrica Biar-Busot, davant els límits que marcava el tractat d’Almirra de 1244. Aquest acord, que signà el rei amb el seu gendre Alfons X, regularitzava altres pactes anteriors com el de Tudilén de 1151 i el de Cazola de 1179. Segons aquest acord, les terres situades al sud d’aquesta línia històrica Biar-Busot havien de formar part del regne de Castella. Però dues dècades després, el rei castellà sol·licità la intervenció del seu sogre en aquesta zona davant el perill que suposaven les revoltes dels sarraïns del regne granadí. És aleshores quan Jaume I inicià el 1265 una nova campanya que el fa recórrer les comarques del Vinalopó fins que entra a Alacant, després baixa per Elx, Oriola, passa per les ciutats de Cartagena i Múrcia i arriba, fins i tot, a Lorca. Segons esmenta el mateix rei Jaume I en la seua crònica Llibre dels Fets sobre la seua arribada a Elx:
E per ço com era vespre pregaren-nos los moros que tro a l’altre dia al matí que ens sofrissem, e venrien a nós tots los sarraïns de la vila, e fer-los-hiem atorgar les cartes e les convinences, e que ens rendrien la torre de Calahorre que és lo pus fort lloc d’Elx. E nós sofrim-ho perquè ells nos en pregaven. […] E al matí faeren les carters, e a tèrcia hagren-nos atorgades les covinences e tot l’àls e hagren-nos renduda la torre de Calahorre. E presa la torre, lleixam-hi lo bisbe de Barcelona que els guardàs que en els tallàs hom.” (Jaume I 1982, 345).
Com a resultes d’aquesta conquesta, es produeix una repoblació de catalans, d’aragonesos i d’occitans, tot i que els primers representaven una àmplia majoria. Cal assenyalar que, encara que tots aquests repobladors constituïen un percentatge reduït enfront dels autòctons arabòfons, la regió que conformava la taifa de Múrcia passa a ser d’hegemonia cristiana. Aquesta zona s’integrava, segons els pactes amb el rei Alfons X el Savi, a la corona de Castella, tal com hem apuntat abans. A més, tenim perfectament constància d’aquest repoblament de catalans gràcies, entre d’altres testimonis, al que aporta la Crònica de Ramon Muntaner quan fa referència a la repoblació d’aquesta zona:
“E així la dita ciutat de Múrcia fo presa per lo dit senyor rei en Jacme d’Aragó en lo mes de maig de l’any mil dos-cents seixanta-sis. […]. E con la dita hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; si que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d’armes e de tots fets.” (Muntaner 1979, 42).
D’altra banda, no podem oblidar tampoc el testimoni tan rellevant que ens dona l’historiador elxà del segle xvii, Cristòfol Sanz, quan parla dels repobladors vinguts després de la conquesta:
el mismo rey En Jaime, hallándose en Elche en 20 de Junio 1267 aprovó dicho repartimiento y establecimiento de tierras y casas, que conforme esto, consta que como señor absoluto de Elche ordenó lo que convenía al buen gobierno de los buenos pobladores que quedaron en esta tierra, de mucha gente lucida y linajes principales, que los más fueron catalanes, como algunos de ellos se honran diciendo haber venido con el rey En Jaime (Sanz 1621, 59).
Amb totes aquestes dades és fàcil deduir que la majoria de la població cristiana que s’establí a Elx era catalanoparlant. Aquesta llengua, que en principi només era majoritària, amb el temps acabà sent clarament l’hegemònica. A més, si repassem el llistat dels cognoms dels nous repobladors elxans, tenim un altre argument per a reforçar aquesta hipòtesi de l’origen dels repobladors, ja que en aquest reduït inventari trobem cognoms com Soler, Miralles, Ripoll, Tàrrega, Oliver, Cortés, Pinyol, Perpinyà, Malla, etc.
Aquesta llengua que es va assentar en aquestes terres a mitjan segle xiii ha evolucionat al llarg d’aquests set segles i mig, i el resultat és aquesta varietat santapolera el lèxic de la qual volem recopilar en aquest treball. Tot i que aquesta varietat forma part d’una mateixa llengua —que és la que es parla al País Valencià, les Balears i Catalunya—, tenim alguns elements lèxics que són específics de la nostra parla local. Des del punt de vista lingüístic, les característiques de la parla actual dels santapolers respon a diversos factors historicosocials.
a) En primer lloc, hem d’assenyalar que l’actual vila de Santa Pola va nàixer com a nucli poblacional en els primers decennis del segle xviii. Tot i l’existència de població en època ibèrica i romana, després no hi haurà cap assentament humà estable fins la centúria dessetena. Així sabem que, durant els segles xiii, xiv i xv, l’escassa població que s’hi instal·là provenia segurament d’Elx i venia a Santa Pola per la temporada de la pesca. La inestabilitat poblacional durant aquells segles tenia raons més que justificades, ja que el perill barbarescs era per a les zones de costa un factor determinant si volien mantenir estable un nucli de població. Aquest inconvenient, però, el va intentar resoldre el marqués d’Elx, Bernardino de Cárdenas, quan va manar bastir el castell de Santa Pola el 1557. Així i tot, no és fins al segle xviii, coincidint, a més a més, amb la desaparició del perill de les incursions barbaresques, quan comprovem que a extramurs de l’esmentada fortalesa van instal·lant-se cases de nous pobladors.
b) La procedència d’aquests nous pobladors és encara una incògnita, però gairebé totes les suposicions apunten a un possible i lògic origen il·licità. Hem d’afegir que, al marge dels indicis de caràcter històric que podem adduir, hi ha també raons lingüístiques que reforcen aquesta hipòtesi. Així, si analitzem les especificitats dialectals de la parla de Santa Pola, comprovarem que guarden unes clares i evidents coincidències amb la parla d’Elx. I per tant, podem concloure també que el parlar dels santapolers es basa en el parlar que van portar els pobladors il·licitans del segle xviii i xix. Aquest indici rep més suport encara en comparar la distància dialectal que hi ha entre el parlar de Santa Pola i el dels altres llocs que són al voltant —ens referim a la parla d’Alacant, de Crevillent o de Guardamar— amb els quals manté una notable diferència; mentre que la distància entre el parlar il·licità i el santapoler és gairebé mínima. D’aquesta manera veiem com molts dels trets lingüístics enregistrats a Elx, és a dir els localismes elxans —sobretot de la zona del raval—, es tornen a reproduir de manera idèntica en la parla santapolera.
c) D’altra banda, aquest parlar de Santa Pola —i de retruc el d’Elx també— l’hem d’estudiar sota la perspectiva de la influència de tres importants punts, ja que pensem que aquests tres factors constitutius —i que coincideixen amb tres moments historicolingüístics especials— són els que han intervingut finalment en la configuració i en la modulació de la fisonomia dialectal d’aquest parlar:
c.1.) Des d’un punt de vista diacrònic, hauríem d’esmentar, en primer lloc, els elements del català oriental i dels arcaismes que avui perduren en aquesta parla i que provenen de la llengua del segles xiii, xiv i xv. D’acord amb la teoria de les ones, les zones perifèriques són les últimes a rebre les innovacions lingüístiques si és que hi arriben, ja que en la majoria dels casos els canvis que es produeixen en el centre d’irradiació —primer a Barcelona, des del segle xiii fins al xv, i després a València, a partir de l’edat Moderna— no arriben als llocs més extrems del territori lingüístics.
c.2.) En un segon apartat, caldria fer esment del possible canvi de model dialectal durant els segles xvi, xvii i xviii cap a la branca dialectal occidental, i més concretament cap a la valenciana, que són en el nostre parlar la gran majoria. Com hem assenyalat en el punt anterior, el canvi és de centre de difusió, de Barcelona que proposava un model dialectal oriental, a València que n’ofereix un altre d’occidental, com ja hem assenyalat en el punt anterior.
c.3.) El tercer i darrer període el conforma l’etapa que comprén els segles xix i el xxi, i que s’emmarca en una altra sèrie de factors històrics que justifiquen la presència del castellà i l’inici del procés de substitució del valencià. En l’aspecte lingüístic, la forta influència castellana ha afectat a tots els nivells lingüístics del nostre parlar, però d’una manera especial, com és obvi, al lèxic, ja que és el nivell més sensible. És un procés que en realitat arranca en el segle xvi, marca una fita important a principi del xviii amb la desaparició dels Furs del Regne de València de 1707 i que continuarà després amb la constitució d’un nou estat gens comprensiu amb la diversitat lingüística i poc respectuós amb les altres llengües diferents al castellà. Aquest context sociolingüístic s’ha agreujat encara més amb l’arribada de diferents onades migratòries esdevingudes en la segona meitat del segle xx i de principi del xxi.
En aquesta obra exposem un inventari dels mots que, segons el nostre criteri, presenten un interès lexicogràfic en el parlar santapoler. Cal assenyalar que aquest és un diccionari d’ús que recull els mots que usem els parlants d’aquesta varietat en les interaccions orals i quotidianes i, per tant, hi trobem tots els mots al marge de si són o no normatius d’acord amb les disposicions lingüístiques actuals. Aquest recull prové tant de la documentació escrita de què disposem —tot i que la bibliogràfica local en valencià ja podem imaginar que és ben exigua—, com també de la informació oral recollida. Hem d’apuntar que la majoria d’aquests mots han estat seleccionats a partir del nostre coneixement de la varietat local i de la consulta i confirmació dels nostres informants.
Com ja podem deduir, aquest recull lèxic se circumscriu majoritàriament al registre col·loquial, atesa la situació sociolingüística d’aquesta llengua minoritzada en les darreres centúries, tema que ja hem comentat més amunt. Aquesta qualitat origina una dualitat en la nostra anàlisi, si bé per una part no hi incloem el vocabulari dels altres registres formals que aquesta varietat local en condicions sociolingüístiques normals haguera pogut originar, per una altra part és cert que aquest inventari està enriquit per les característiques que contenen els registres menys formals, ja que els mecanismes de creació, tant els de caràcter formal com els semàntic, són molt productius en aquest nivell concret. Així, en aquest inventari trobarem recursos propis de l’àmbit col·loquial com «la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos d’homonimització i d’homosemització i la derivació» (Martí (2006, 12) tal com apunta aquest autor en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix).
Des d’un punt de vista general, podem classificar aquest inventari en quatre grups lèxics:
a) Mots del vocabulari comú valencià. En aquest apartat hem volgut ressaltar aquells mots que, tot i formar part de l’àmbit lèxic valencià general, volíem ressaltar-lo per la seua vigència en el parlar santapoler o per formar part d’algun àmbit molt específic. En són exemples: despús-demà, creosota, cucaratxeta ‘marieta’, dragonet ‘petit rèptil’, ensomiar, febra, palmito ‘margalló’, sosa ‘detergent’, tafulla, teclós ‘malatís’, etc.
b) Mots que formen part del vocabulari comú valencià però que en la llengua dels santapolers prenen sentits i accepcions diferents. No cal dir que, en la majoria dels casos, aquest mots els utilitzem les santapoleres i els santapolers amb un significat i un valor semàntic determinat, de tal manera que alguns constitueixen una accepció lèxica local que no està recollida en cap diccionari (abadenco ‘persona de poques llums’ curruixes ‘ganes de fer de ventre’, enganxó ‘conflicte’, floc ‘senyal d’excrement’, jesuïta ‘demagog’, molinets ‘sements voladores’, etc.).
c) Mots que podem considerar com a específics del parlar local o a tot estirar de la varietat comarcal. Hi podem incloure mots com, mamola ‘cosa mal feta’, en cúrios ‘nu’, encarnella ‘carxofa’, fogasseta ‘tonya, pa cremat’, dofí ‘galfí’, búcaro ‘aladroc’, sopaensalada ‘desgràcia’, gaetxo ‘broma inadequada’, copet ‘mena der lletuga’, roig mampèl, sípia, etc.
d) També tenim altres mots, possiblement castellanismes, però que són difícils d’identificar, com alelat ‘ximple’, assamboiat ‘sense seny’, avasijo, bacorero ‘neci, babau’, bobalicó ‘bobo’, cuallaré ‘sense escrúpols’, jalar ‘menjar’, jipiar ‘observar’, sanguanguo ‘beneit’, hussar ‘hissar’, tanot ‘obstinat’, ximascle ‘insistent, pesat’, xurumalla ‘cridòria’, etc.
Des d’una altra perspectiva lèxica, aquest recull el podem classificar també en els quatre apartats següents:
– Arcaismes. Com ja hem apuntat més amunt, una característica d’aquest inventari és el percentatge d’arcaismes lèxics que hi enregistrem, d’acord amb la condició de parlar perifèric d’aquesta varietat. Com ja hem explicat adés, aquesta condició ha permés la conservació d’un bon nombre d’arcaismes lingüístics. Dins del nivell lèxic hem d’assenyalar els mots ans, dins i també dintre, enjorn (amb el significat també de prompte), oldre, l’endemà i també en alguns parlants la forma sendemà, despús-demà i l’en-despús-demà. etc. avear, compare i comare, entregue, llimó, mançana, refredat, roig ‘ros’, rompre, sullar, tafulla, esquer, pisar, terrat, xollar, etc.
– Aragonesismes. La procedència aragonesa de part de la repoblació medieval que vingueren a les terres valencianes i, sobretot, a territori murcià, justifica l’aparició d’aquests mots. En aquest reduït recompte podem ressaltar mots com bonico, borrego, caldo, carrutxa, catxirulo, civada, coixo, cordero, cucurutxo, manyo, monyada, mosseguillo, roxio, sarnatxo, tio, timó, tomello, tronxo, etc. (Segura 2003a, 282-292). Cal advertir, però, que molts d’aquests mots eren recollits en algunes obres filològiques com a mossarabismes, terme totalment invalidat hui dia. Per això en estudis anteriors aquests ítems que s’havien considerat mossarabismes actualment són clarament reconeguts com a aragonesismes, molts dels quals estan també relacionats amb els castellanismes. Com podem comprovar, la majoria d’aquests mots acaben amb una o àtona.
– Castellanismes. La quantitat de castellanismes en la varietat local és fàcilment justificable si tenim en compte que aquesta és la llengua majoritzada i dominadora des del segle xvi ençà en aquestes terres i en tot el territori lingüístic. Cal tenir en compte que aquesta llengua va entrar en contacte amb la nostra en el segle xv i segueix encara com a llengua dominant des del segle xviii. A més a més, el castellà ha anat guanyant —o més aviat furtant— terreny a la llengua històrica i pròpia d’aquí. Cal assenyalar també com el sector de la pesca, tan important en l’economia local al llarg del temps, ha propiciat el contacte entre els mariners locals i els mariners d’altres zones castellanoparlants com Andalusia o les Canàries. Aquesta relació lingüística ha facilitat l’entrada d’un nombre considerable de mots d’aquesta llengua. Amb tots aquests antecedents, els castellanismes que s’han introduït és, òbviament, més que remarcable. Per un altre costat, seguint amb els castellanismes i d’acord amb la classificació de les transferències lèxiques traçades per Hauguen (1953), podem dividir aquests mots en préstecs (que importa la forma i el significat del castellà) o en calcs (que sols importa el significat). Els préstecs els podem considerar com a purs —que poden ser assimilats i no assimilats— i com a híbrids. Afecten a tota classe de mots. Veiem amb exemples aquesta distribució:
-
- Entre els préstecs purs no assimilats tenim: els substantius espuma, brújula, maravilla, calvo, labio, comedor, cego, tarugo, etc.; els verbs apoiar, aprovetxar, percibir, confundir, etc. també el localisme mamola amb el significat de ‘cosa mal feta’, portat possiblement pels mariners des d’Andalusia; les preposicions hasta, según, etc., la conjunció pues, etc.
- En els préstecs purs assimilats és una de les característiques a ressaltar d’aquest parlar, ja que cal corroborar el gran esforç que fa la llengua per adaptar aquests mots castellans, Entre aquests, cal assenyalar els substantius alelat ‘ximple’, concejal, jamó, jarró, menejar, avasijo, apellit, abogat, àngul, artícul, fascícul, vistasso, etc., com a verbs, afanar, permaneixtre, perteneixtre, amaneixtre, etc.; en les conjuncions tenim pos, etc.
- Dins dels híbrids, és a dir els que estan formats per un lexema i un morfema de llengua diferents, podem assenyalar com a exemples: carpinter, companyer, veranejar, etc.
– Localismes. Per acabar ja aquesta introducció, hem d’incidir en el fet que totes aquestes característiques esmentades es poden reflectir també en un conjunt de mots que guarden un cert tipisme local i alguns també de caràcter comarcal:
-
- Exclusives locals: abissínio ‘rar, estrany’, entregue ‘sencer’, mamola ‘cosa mal feta’, en cúrios, gaetxo, bumeró, basseta ‘tipus de núvols’, etc.
- Exclusives comarcals: copet, encarnella, fogasseta, terongeta, juasquet, morceguillo, palometes ‘crispetes’,
- Compartides amb altres parlars valencians: después, entonces, tata, palometa, pàrpol, manyaco, assarb, formigó, tramussol, samorejar etc.